19 maig Penso, sento, faig…l la història dels miners
Sis miners eren en un un túnel molt profund extraient minerals. De cop, es va produir un ensorrament que els va deixar totalment aïllats segellant la porta d’entrada. Es van quedar tots en silenci mirant-se els uns als altres. La seva experiència els portava a saber que tindrien un problema amb l’oxigen. Si ho feien bé, en tindrien per 3 hores o 3 hores i mitja a molt estirar. Tenien clar que els seus companys de fora s’afanyarien a perforar l’entrada per poder-los rescatar, però era evident que el temps jugava en contra seu.
Van decidir que, per estalviar oxigen, es posarien tot estirats a terra i en silenci per tal de consumir el mínim oxigen possible. En aquesta posició i tot en silenci els costava molt calcular el temps. Així que de forma insistent li preguntaven a l’únic miner que tenia un rellotge : “quan temps ha passat?”
Quan els responia es produia una gran ansietat i tots respiraven més de pressa. El líder va prendre la decisió de que només el qui tenia el rellotge controlaria el temps i van acordar entre tots que cada cop que passés mitja hora ell els avisaria.
I així ho va fer. Quan va passar mitja hora, el miner del rellotge els ho va comunicar. De nou l’angoixa es va apoderar del grup. De seguida va veure que a mesura que s’acostés el temps seria més i més dur comunicar-ho. No mereixeien morir patint. Així que va tenir una pensada
La propera vegada que va informar de que havia passat 30 minuts, en realitat n’havien passat 45 de minuts. Com que no hi havia manera de saber la realitat ningú no va semblar adonar-se’n. Cada vegada allargava més el temps i així quan havia passat una hora sencera els deia que havien passat 30 minuts.
Els que feien el rescat ja veien que difícilment els treurien abans de 4 hores. En van trigar 4,5. Pensaven trobar-los tots morts. Quan hi van arribar en van trobar 5 de vius. Només un havia mort per asfíxia, portava un rellotge en el canell.
Aquesta història de Jorge Bucay il.lustra a la perfecció el que s’anomena l’ABC de l’optimisme. Depenent del que penso, sento i depenent d’això faig. Sovint en educació ens fixem en el comportament i també en el sentiment, però ens costa molt més arribar a desgranar quin és el pensament que fa que el nen o nena o el jove actui de la forma que ho fa.
Albert Ellis, fundador de la teràpia cognitiva dóna un pas més en aquesta interpretació i explica el model ACC. La “A” significa adversitat, la primera “C” significa creença i la segona “C” vol dir conseqüència.
Una adversitat pot ser qualsevol esdeveniment negatiu i la conseqüència,l’acció es manifesta en l’actitud que veiem. Però és justament la “C” de la creença, del pensament, que fa que interpretem la realitat de forma diferent i que derivi en accions i conseqüènciaes totalment diverses.
El diàleg que tenim de forma permanent amb nosaltres mateixos s’encarrega de fer-nos veure només les evidències que confirmen el nostre punt de vista.
Val la pena reflexionar-hi, el miner del rellotge ens hi ajuda.